Àlex Prats
Si el nostre pare estigués aquí, ens diria: ‘Amunt i crits!’
En Josep Perich Rodó, alellenc d’aquells de tota la vida, va morir el 23 de març del 2020, pocs dies després de fer els 70 anys, a l’inici de la pandèmia. En Josep estimava Alella i la seva gent, així ens ho feia sentir, i per això mateix, era també una persona molt coneguda i estimada per tota la comunitat.
Per recordar en Josep, hem parlat amb en Narcís, la Glòria i la Idoia, tres dels seus quatre fills. L’Eloi, el fill gran, és metge i avui ha hagut d’atendre pacients.
Qui era en Josep?
N: A Alella, el pare era el fill de la Neus de la Merceria! Era molt afable, una persona propera i acollidora. Coneixia a moltíssimes persones del poble. Treballava d’agent d’assegurances i el seu caràcter encaixava a la perfecció amb la feina, era sociable i atent amb la gent.
G: A més de les assegurances, també va obrir una botiga d’esports amb la mare, i també una botiga i un taller de motos i bicicletes. Era molt alegre, molt de la broma, i així és com el volem recordar, i també com voldríem que els seus néts el recordessin.
I: El pare estimava molt Alella. Era molt de trepitjar el poble i xerrar amb la gent. Jo crec que era més del poble que el campanar!
I com a pare?
I: A casa també era una persona càlida i positiva. Amb el temps també vaig descobrir el pare sensible, capaç d’expressar i mostrar els seus sentiments, tant en els moments bons com en els més difícils.
G: Recordo que quan era petita, molt dies me n’anava al llit abans que ell arribés de treballar, però no aconseguia adormir-me fins que no el sentia, entrava a la meva habitació, em feia un petó i em posava bé els llençols. Aleshores ja podia dormir plàcidament.
N: De petit sempre em vaig sentir molt acompanyat. Em venia a veure als partits de futbol, i recordo molt com jugàvem junts amb la pilota. Ja de més grans, havia fet molts quilòmetres per venir a veure’m a força concerts.
I el que us va ensenyar sobre com viure la vida és…
G: A gaudir de la vida! ‘Viu i deixa viure’, sempre deia.
I: Tenia una gran capacitat per celebrar el dia a dia i ser feliç amb les petites coses, com anar al celler a fer el vermut amb els amics o fer la partida al casal. El pare ens ajudava moltíssim. Jo sempre li demanava tants favors… I ell sempre hi era, disposat a ajudar.
N: Era també una persona pràctica, i ens va ensenyar a no fer massa cabòries de forma innecessària, a no ofuscar-nos per raons absurdes.
Abans heu dit que el vostre pare era més del poble que el campanar…
G: És que ho sabia tot d’Alella! T’explicava moltíssimes anècdotes, com si fos un historiador. Jo ni em preocupava per retenir la informació, perquè sabia que sempre podia tornar a preguntar-li…
I: De fet, amb la mort del pare és com si haguéssim perdut una part important de la memòria del poble. També amb la mort de l’àvia Neus, la seva mare, ho vaig sentir així.
N: Per això ens sap greu no haver pogut fer un comiat com haguéssim volgut. Moltes persones ens aturen pel carrer i ens diuen com el troben a faltar.
Ha de ser estrany…
I: Encara ara, quan passo pel centre del poble, sento que me’l trobaré on sempre estava, a l’empedrat, a la plaça, xerrant amb algun amic… El veig a tants llocs on ell solia ser! És com un no acabar-ho d’assumir. M’alegra quan gent que el coneixia me’n parla i el fem reviure en tants records. No ens en vam poder acomiadar com haguéssim volgut, la situació tampoc no ho posava fàcil.
G: Com altres persones que l’estimen, ens fa mal no haver pogut fer l’acomiadament que mereixia, però alhora, el fet d’estar confinats després de la seva mort ens va permetre passar més temps amb la família, i això a mi em va ajudar a estar més acompanyada.
Què us diria ara el vostre pare?
N: Ens diria que està orgullós de nosaltres! Era així i sempre ens ho feia saber. És una cosa que la gent del poble també ens recorda.
I: Des d’on estigui, si ens veiés i sentís parlar així, s’emocionaria molt i lamentaria no poder estar amb nosaltres, clar.
G: També ens diria que ens cuidéssim entre nosaltres, i que tinguéssim cura de la nostra mare. Això ja ens ho deia molt quan vivia. I segur que també ens diria: ‘Amunt i crits!’, una de les seves expressions preferides quan ens volia transmetre empenta i energia positiva.
I vosaltres què li diríeu?
G: Li donaria les gràcies, li diria que el trobem molt a faltar, tant els fills com els seus vuit néts, i li diria que estigués tranquil perquè som molt feliços.
N: A mi m’agradaria dir-li que em sorprèn com, amb el temps, cada dia veig en mi més coses d’ell.
I: Si el meu pare estigués aquí, li faria totes les abraçades que trobo a faltar i que encara ens quedaven pendents. Voldria fer-li saber com l’estimo, com l’estimem.