Àlex Prats
Mai abaixis el cap, mai diguis no puc, mai et posis límits i mai deixis de creure.
La Montserrat fa 22 anys que viu a Alella amb el seu marit, en Climent Coma. Junts, tenen 4 fills: la Josefina, en Climent, la Noemí i la Judith. Valenta, independent i emprenedora, la trobareu a la coral, a l’Associació de Dones i participant en la vida política del poble. La Montserrat és també voluntària d’acompanyament d’’Alella, poble cuidador’. Energia en estat pur, amb una força natural, però també forjada en els moments difícils.
Com estàs ara, Montserrat?
La situació de la pandèmia és complicada, però, precisament per això, quan obro els ulls, si fa sol i sento cantar els ocells, penso: quina meravella. I si plou, em dic: què bé, avui no caldrà regar les plantes.
Aquesta actitud deu ajudar a jugar la vida amb avantatge…
I tant! Estic contenta de com he anat superant els obstacles que he trobat al llarg del camí. A nivell professional, vaig treballar molts anys en l’àrea comercial i administrativa d’una empresa, quan no era gens habitual que una dona fos la cap d’un grup d’homes. I a nivell personal, vaig fer front, amb 25 anys i dues filles petites, a un primer matrimoni amb un home que ens maltractava, i anys més tard, a un càncer de pulmó.
De tot s’aprèn?
Els fracassos i les experiències difícils m’han servit molt per agafar experiència i créixer. Conviure amb un maltractador va ser molt dolorós, sempre ho és, i encara més en aquells temps, però em va ensenyar a treure les urpes quan calia, i em va donar força interior i embranzida per seguir endavant. El càncer també m’ha ajudat a valorar encara més les petites coses de la vida, com fer un petó, una abraçada o tenir una bona conversa amb els amics i les amigues.
Del càncer fa ja 8 anys.
Quan ho vaig saber vaig tenir por, és clar. El meu pare i el meu germà havien mort de càncer. Recordo que quan el metge em va dir que segurament em traurien un pulmó, li vaig preguntar: doctor, podré cantar? Quan em va dir que sí em va donar una alegria. Ara ja han passat 8 anys i encara segueixo cantant a la coral. I que duri!
Et fa por envellir?
Envellir no em causa cap angoixa. A la meva edat, tinc l’oportunitat de fer un munt de coses que m’omplen la vida, com cantar, tocar el piano o participar en l’Associació de Dones. A mi m’encanta celebrar els meus aniversaris i gaudir de la gent que estimo! Envellir és meravellós quan estàs ben acompanyada, i jo ho estic. Amb en Climent, vam tenir una gran sort de trobar-nos.
Què els dius als fill sobre com viure la vida?
Intento no ficar-me massa en les seves coses. Si em demanen opinió, la dono, i sinó, els deixo fer inclús quan sento que es podrien estar equivocant. Els meus pares em van voler controlar molt quan era jove, i ara respecto molt la meva independència i la dels altres.
Però i si els haguessis de transmetre el que has après què els diries?
Els recordaria el meu lema: mai abaixis el cap, mai diguis no puc, mai et posis límits i mai deixis de creure.