Àlex Prats
El 28 de juliol de 2017, just uns dies abans de marxar de vacances amb el seu marit Samuel i els seus fills Júlia, Àlvaro i Mauro, la Susana va saber que tenia càncer. Diu que va sentir que ho havia de fer bé. Conversant amb la Susana, un sent que està davant d’una persona sàvia que ha fet de la serenitat i generositat un regal per les persones que l’estimen.
28 de juliol de 2017. Tenies 40 anys quan et van diagnosticar el càncer.
En una revisió mèdica rutinària la metgessa va veure una cosa estranya i va demanar una biòpsia. Quan em van trucar, només tres dies desprès, ja vaig comprendre que alguna cosa no anava bé.
Moments complicats, suposo…
Sobre tot, volia saber si em moriria, però els metges encara no tenien les respostes a les meves preguntes.
I com vas manegar aquella incertesa?
Amb un vertigen absolut. Mirava els meus tres fills i em deia a mi mateixa que no em podia morir, que no els podia fer això, però, al mateix temps, de seguida vaig ser molt conscient de que havia de fer-ho bé.
I per tu fer-ho bé era…
Acceptar que jo no tenia el control del que podia passar, però que sí que estava a les meves mans que la meva família i jo visquéssim aquella situació d’una forma positiva. Si havia de morir aviat, volia deixar un bon llegat als meus fills, i que el temps que em quedés amb les persones que estimo fos de qualitat i sense drames.
Vau marxar de vacances?
Encara avui no sé com vaig arribar a fer les maletes! Un cop vam arribar a la platja tot va ser tan meravellós com estrany, com si el càncer fos irreal. Hi havia moments en què podia sentir totes les cèl·lules del cos, i un calfred que anava des del cap fins als dits dels peus.
A la tornada, van començar les proves i vaig saber que el càncer era operable. Em vaig sentir molt afortunada.
Ho vas explicar als teus fills?
Els vaig voler dir d’una forma natural, mentre sopàvem, i que ells em poguessin fer totes les preguntes que necessitessin. M’ho van fer molt fàcil. I sense el meu marit, la meva mare Carmen i la meva germana Sonia al meu costat, tot haguès estat molt més complicat.
Què és el que més et va ajudar a fer front a la situació que estaves vivint?
Sentir tant d’amor! Potser sonarà cursi, però és la veritat. Fins a aquell moment no vaig ser conscient de tot l’amor que hi havia al voltant meu. Va ser tan poderós que vaig voler escriure els missatges que rebia en una llibreta. Per no oblidar mai més aquelles paraules.
Una llibreta de colors…
Sí, perquè també me’n vaig adonar de la importància de la bellesa. No hem de fer coses mediocres, les hem de fer boniques.
També vaig agrair molt un simple ‘com estàs’, i el tacte amb les mans dels altres, que per mi va ser una medicina.
Et vas recuperar bé de l’operació, però el càncer va tornar.
Dos anys desprès de l’operació i d’una recuperació dura, vaig sentir que en el meu cos hi havia un tumor, a la zona de la panxa. Aviat van aparèixer els símptomes i les proves ho van confirmar.
I vas haver de tornar a passar pel quiròfan.
Sí, el 30 de desembre de 2019. Gestionar aquest segon càncer va ser més difícil.
Per què?
Avui sé que qui et dóna la informació del diagnòstic i, sobre tot, com te la dóna, influeix en la nostra capacitat per emprendre un viatge positiu de transformació.
Penses en la mort?
Penso que la vida és ara. I estic tranquil.la. Em sento en pau amb com sóc com a filla, com a mare i com a parella. Clar que vull viure més coses, poder ser àvia algun dia, però estic contenta de com he fet les coses fins ara, i això m’ajuda moltíssim. Tinc les coses endreçades. Amb la mort no som amigues, però no li tinc por.
Què has après de tot això?
He après a ser molt conscient de com utilitzo el meu temps, què en faig i amb qui el passo, perquè ni jo ni ningú sabem quant ens en queda, de temps. He après que vull ser amable, amb tothom i sempre, perquè no sabem quines són les seves circumstàncies. I he après que vull viure una vida que sigui útil als altres.
Per això ets voluntària d’acompanyament d’’Alella, poble cuidador’?
Em sento molt agraïda per poder fer el voluntariat. Em permet tornar a altres persones que potser estan passant pel mateix tot allò que jo vaig rebre.