Àlex Prats
La Carolina Olabarrieta Martínez és l’ànima al capdavant de Sweet&Soul, un dels espais del poble d’on sortim sabent que això de viure val la pena. Alellenca des de l’any 1999, la Carol és mare del Guillem (18) i el Gerard (14). L’any 2009, en Ramon, la seva parella, va morir de forma sobtada, i només uns anys més tard, la Carol va haver de conviure amb un diagnòstic de càncer que avui ja ha superat. La història de la Carol deixa al descobert l’estranya barreja que som de fragilitat i fortalesa.
Ens costa molt integrar en la nostra vida la possibilitat d’una mort sobtada.
Moltíssim. Malgrat que em va tocar viure la mort de la meva parella d’una forma inesperada i amb només 36 anys, encara em costa comprendre que les persones que estimem puguin marxar d’aquesta forma. M’ha tornat a passar ara recentment amb la mort del nostre estimat Toni Mayol.
Creus que viure tant a prop aquesta experiència de pèrdua li dóna un sentit més profund a frases que de vegades diem des d’una certa distància?
Probablement sí, tot i que, inclús quan ho hem viscut, sovint se’ns oblida. Jo procuro fer ja les coses que vull fer, i no deixar-les per més tard, i m’agradaria ser capaç d’estimar tothom. Aquests anys, la pandèmia de la Covid m’ha robat moltes abraçades.
Per què ens costa tant parlar de la mort i el dol?
Se’ns fa difícil, però he après que ho hauríem de fer més. Només dues setmanes abans de morir, el Ramon em va dir que quan morís volia ser enterrat a Galícia. Saber-ho em va ajudar a prendre les decisions adequades en un moment en què tot es torna molt confús.
Com vas viure el procés de dol desprès de la mort del Ramon?
Em va quedar la tristesa de no haver-nos pogut acomiadar, i un estrany sentiment de culpa. Em van ajudar molt la família i els amics, i també la necessitat de seguir vivint dia a dia amb dos fills encara petits. Vaig descobrir en mi una força per tirar endavant que potser no sabia que tenia.
No sé si em puc imaginar com deu ser enviudar amb dos nens petits…
Una de les coses que més vaig trobar a faltar va ser la possibilitat de tenir converses d’adults. Un dia, la meva amiga Àngels em va dir: ‘a partir d’ara, tu i jo, soparem juntes un dia per setmana, i parlarem de tot allò que necessitis parlar’. I això hem seguit fent des d’aleshores!
Un nom molt adequat, l’Àngels! I què més sents que va ser important per tu?
L’humor. A vegades, quan m’enfado amb els meus fills, els dic que quan mori pujaré al cel i buscaré el Ramon per demanar el divorci, perquè deixar la feinada que em va deixar no se li fa a les persones que estimes! Bromes apart, avui sé que el Ramon, allà on sigui, vol que jo sigui feliç!
El 2016, quatre anys desprès, va arribar el diagnòstic de càncer.
Sí, i també en el mes de març, com la mort del Ramon! Recordo que també va passar tot molt ràpid. El primer pensament va ser precisament pels meus fills, que ja havien perdut el seu pare, però, per sort, vam detectar el càncer a temps i el pronòstic va ser optimista.
I com vas viure el procés que va comportar la malaltia?
Des de la meva habitació a l’Hospital del Mar veia l’Hotel W de Barcelona, i em vaig prometre que quan sortís d’allà aniria a passar una nit a l’hotel, que pujaria caminant a Montserrat i que aniria a una platja nudista.
Una triple promesa…
Les he complert ja diverses vegades! Avui sé que darrera d’aquestes petites promeses hi havia la voluntat de reafirmar-me a mi mateixa! El càncer també em va obligar a aturar-me i em va donar l’oportunitat de revisar alguns àmbits de la meva vida que demanaven canvis que jo no volia veure.
Canvis que t’han portat coses positives?
I tant! Sense l’experiència que va implicar el càncer, avui probablement no existiria Sweet&Soul a Alella!