Àlex Prats
La Cristina Lluch viu ara a Mataró, però les seves arrels són d’Alella. Filla del Josep Lluch de Can Margarideta del Bosquet, i de la Rosa Maria Urrutia, la Cristina va ser directora durant molts anys de l’oficina a Alella de la Caixa Laietana. Fa 3 anys, un diagnòstic de càncer va caure a plom en la seva vida.
Què vas sentir quan, en el 2017, el teu tiet, que és metge, et va explicar el diagnòstic?
Em vaig quedar bloquejada. Ni plorava ni reia. Mirava la televisió, però no veia res. Cada dia, durant unes setmanes, quan despertava al matí, sentia que necessitava un temps per reconnectar amb la realitat.
I a partir d’aquí ha estat tot un camí…
Sí, dues operacions, alguns ingressos i tres tractaments de quimioteràpia. He tingut dues recaigudes, però sento que he pogut seguir endavant amb la meva vida.
T’ha transformat d’alguna manera aquesta experiència?
La meva essència diria que no ha canviat. Segueixo sent una persona alegre, optimista i amb moltes ganes de viure i de gaudir de la vida! Sí és cert, però, que el que estic vivint ha millorat les meves relacions.
En quin sentit ho dius?
Aquest procés m’ha fet revisar el meu mapa de relacions per sentir quines són les persones més essencials en la meva vida. Ara tinc un cercle de relacions potser més reduït que el que tenia abans, però sento que són relacions molt autèntiques.
Com t’han acompanyat aquestes persones en tot el procés que estàs vivint?
Tractant-me amb estima, i, per sobre de tot, amb naturalitat. Són persones que m’ajuden a que la malaltia no ocupi més espai del que li toca, perquè jo em sento bé i vull seguir gaudint de les coses bones de la vida. No necessito estar recordant a cada moment que convisc amb el càncer.
Quines coses et fan gaudir més de la vida?
M’agrada molt sortir amb els meus amics i amigues, m’encanta fer esport, sobre tot córrer per la platja i la muntanya, i també viatjar.
Algun viatge favorit?
Un dels llocs que més m’ha fascinat és la Fontana de Trevi a Roma. És increïble trobar aquella font en un raconet tan inesperat. També Tailàndia em va fascinar. No m’importaria tornar-hi!
Cristina, a vegades, en la nostra societat, evitem pensar en la mort. Ha canviat la teva forma de relacionar-te amb la mort a arrel de la malaltia?
En aquests anys des del diagnòstic no he pensat en la mort. Al contrari, he pensat en viure, en curar-me, o almenys en aconseguir que la malaltia s’estabilitzi. És ara recentment, amb la darrera recaiguda, que hi he pensat una mica més, i no t’enganyaré, quan hi he pensat sí m’ha fet una mica de por.
I com gestiones aquesta por?
Per una banda, pensant en quines coses he de tenir endreçades per si les coses no anessin com una espera. Això, de fet, ho hauríem de fer totes les persones, perquè en realitat ningú no sabem què ens pot passar. I per una altra banda, centrant-me en la vida, en les coses que sí puc gaudir, i enfrontant cada dia amb una mentalitat positiva.
Com fas per tenir aquesta mentalitat positiva?
És que jo sóc així! Sóc positiva, alegre, i per què no dir-ho, una bona persona. I també m’ha ajudat que gran part del temps durant aquests anys m’he sentit bé físicament.
Què és ara el més important?
Ara el més important és estabilitzar la malaltia, continuar endavant i gaudir de la família, de la mare, els germans, els nebots…
Veig que t’emociones quan parles de la família…
És que sovint ens n’oblidem, i passi el que passi, no ens podem oblidar de la família.