Àlex Prats
La Ton Alcaraz Ferrer va morir el 24 de setembre del 2020. Polifacètica i amant de les coses petites i senzilles, la Ton tenia una capacitat sorprenent per estimar la vida. Per recordar la Ton, hem conversat amb la Carme i l’Enriqueta, les seves germanes, i amb l’Eulàlia, la seva neboda i fillola.
Com era la Ton?
C: La Ton era una persona única, bohèmia, molt sensible i espiritual.
En: Sabia gaudir moltíssim de tot. Gaudia d’un paisatge, del menjar més simple, li agradava contemplar les flors i estar amb els amics i la família. El mateix dia en què va morir ens deia: ‘què bé que m’ho he passat avui, i què feliç que sóc’.
Eu: La Ton sempre hi era. Inclús quan feia dies que no ens vèiem, jo sempre sentia que estava present i que cuidava de nosaltres. Era una persona molt detallista.
Els petits gestos quotidians són en realitat heroics…
C: La seva sensibilitat la feia ser molt especial. La Ton tenia àlbums plens de fotografies de núvols, de postes de sol, escrivia poesia des de petita, i pintava quadres meravellosos.
Eu: Jo la recordo contemplant com pujava al forn la coca que ens feia per Sant Joan, i preparant les mones de Pasqua per tots els nens i nenes de la família. Quan et feia un regal, sempre trobava la forma de fer-lo únic, de fer-te sentir que era fet especialment per tu.
En: Aquesta sensibilitat, però, també la feia ser molt patidora.
Li feia por morir, a la Ton?
En: La mort sempre li havia fet moltíssima por i, precisament per això, la seva forma de marxar, tan serena, encara avui ens resulta sorprenent. Ens ha deixat una lliçó de vida.
C: Un any abans de morir va escriure una poesia premonitòria, i només un mes abans, va fer un escrit per tota la família. Va morir de forma sobtada d’un vessament cerebral, quan sortíem d’una trobada familiar i tot just ens havíem acomiadat, però és com si ella hagués pogut sentir i saber el que havia de passar.
Eu: Inclús ens va deixar indicacions escrites per tota la família, i totes les seves coses perfectament organitzades.
Quins records teniu de quan éreu petites?
C: Sempre vam estar molt unides. Al jardí de casa, jugàvem a alimentar les aranyes amb mosques, i quan ens ficàvem al llit, trèiem els peus dels llençols i fèiem com si fossin persones que es movien i parlaven.
En: La Ton i jo vam compartir habitació durant molts anys, tant a Barcelona com quan vam venir a viure a Alella, i ens adormíem inventant històries que ben bé podien ser novel·les.
C: La seva infantesa va tenir moments molt bonics, però també va ser difícil. La Ton sempre va ser molt baixeta, i la forma com la tractaven a l’escola la va fer patir força. Jo sempre n’estava pendent per protegir-la.
Què us ha ensenyat la Ton?
En: El seu esperit de família, per fer pinya, de fer-nos sentir que tots érem importants per ella.
Eu: Jo he admirat molt la seva capacitat per gaudir de tot, per il·lusionar-se amb les petites coses. És una admiració que també els meus fills senten. Inclús tenen un quadre seu a l’habitació.
C: M’ha ensenyat com estimar i cuidar les amistats. Per la Ton, els amics eren germans.
I què voldríeu dir-li?
C: Gràcies. Gràcies per tot el que ens has donat, per tot el que ens has ensenyat, per ser sempre al nostre costat.
En: Jo li vull dir que la trobo molt a faltar, i al mateix temps, que la sento molt a prop.
Eu: Li explicaria totes les coses bones que em passen i veure l’alegria als seus ulls.
I per què Ton, si el seu nom oficial és Maria Dolors?
C: Un dia, quan érem petites, ella va començar a dir-me Tin, i llavors, jo vaig dir-li Ton. Des de llavors, sempre hem estat la Tin i la Ton.